jueves, 25 de febrero de 2010

Aigua tèbia


El carrer es nota fred i la plaça comença a agafar un to daurat, càlid, contrastant. Es fa de nit molt d’hora i em falta temps per deixar anar els records i gaudir de les llums i del rítmic soroll de tisores. Però l’aigua i els dits, i la tarda i la gent abrigada, i la peça de jazz que s’impregna per tota la planta. El daurat del carrer i el parell d’ulls de nen envoltats de bufandes. Sembla que tot fos ell o que el cel s’inventés un paisatge fortuït perquè jo recordés com uns dits i unes mans em parlaven rentant-me els cabells.

—Com sempre?
—Si, com sempre.