No, aquest escrit no va de Proust. Sempre m’han estat igual la seva beneïda magdalena i el seu passat. La meva Magdalena, si bé era un tros de pà, també tenia vida i, encara més, per a mi era la persona més increïble que mai hagués pogut conèixer. Jo la considerava màgica, no només per la seva capacitat de curar les meves ferides i de fer-me dormir, sino perquè quan em donava un got de suc per berenar, l’aigua de l’aixeta sortia del color del suc que li demanava i jo estava segura de que amb aquell got em bevia una mena de poció màgica que em donava poders. Amb els anys vaig entendre que abans de posar el got sota l’aixeta li havia ficat el sobre de “fresquitop” i per això l’aigua sortia tenyida, però aleshores allò ja no importava, jo continuava tenint poders i ella continuava sent màgica. Quan va marxar de casa em va trencar el cor. No pel fet de marxar, perquè jo des de petita ho sé, que tard o d’hora ens separem de les persones que estimem. La Magdalena em va trencar el cor perquè en marxar li va regalar a la meva germana una nina, i a mi una piloteta, d’aquelles de goma, saltarines… i va dir que era perquè jo mai no em deixava pentinar. Si, em va trencar el cor i vaig aprendre que les persones que estimem també ens trenquen el cor. I la vaig recordar i trobar a faltar cada dia, mentre m’entretenia fent saltar la piloteta transparent, i mentre imaginava mons màgics i vies làcties que emergien dels seus colors vius. El meu gust per l’art estic segura que em vé d’allò. Fa anys que no la veig, a la Magdalena, i avui especialment la trobo molt a faltar. Suposo que tothom ha tingut la seva Lady Laura, aquella persona que li ha ajudat a créixer, de vegades és la mare, l’àvia, una tieta, un germà. Per a mi havia estat la Magdalena i avui la trobo a faltar.
Potser m’haig de comprar una piloteta transparent de goma, saltarina, amb coloraines…
o potser m’haig de pentinar…
