...tiene el mundo en sus manos
cuando sus manos
rozan su pelo...

solaç

No em cal més finestra
que l’espai infinit
de les teves idees
i no em cal més paisatge
que la línia amb que l’ombra
i la llum et dibuixen
l’esquena.

Tiempo

No se conjuga amar
en subjuntivo
ni en pasado perfecto
ni en presente.
No hay para amar
futuro suficiente.
Amar es pues, amar.
Infinitivo.

«...Estem tan obsesionats per l'èxit, per la comoditat i pel reconeixement dels altres, que no se'ns educa el més mínim per a aquest altre esforç, tan inestimable com sa, que consisteix a aprendre a suportar els intents fallits, les frustracions, els fracassos que, malgrat tot, arriben fins i tot quan planifiquem els nostres esforços amb subtilesa i atenció.
Només si acceptem els propis límits i el pes del dolor inherent a la pròpia condició humana, podrem descobrir i transformar la desesperació i la culpa en serenitat i esperança. Elaborar psicològicament el fracàs és estimar-se i acceptar-se a si mateix sense restriccions: ombres i llums, dolçors i irritacions, arestes i suavitats, somriures i llàgrimes, èxits i fracassos».

Frances Torralba La força de la feblesa

estimar

...em dius que m'estimes i jo mai no sé el que dir-te, només t'envejo de vegades. Però avui ho he entés. Estimar no es més que això. Estimar.

T'estimo.
Amb tot el cor,
i tot València.

Paisatges

Ell mira la manera de sortir.
Tu mires la finestra.
Jo et veig a tu.

cercles

—Avui he pensat una cosa
—Digues
—He pensat que el començament i l’acabament, són la mateixa cosa.

Set Cabres

—Tu vius a casa teva?

—Si, a la carretera de Rellinars. Hi has estat?

—i tant! Desde casi els tres anys! Teniem cabres.

—Cabres?

—Si, set cabres. Jo anava a col.legi, com tothom, i en tornar havia d’anar a pasturar-les, però no m’agradava gens.

—No et feien cas?

—quin forat?

—Les cabres, que si et feien cas les cabres.

—Eren set.

—Set.

—Ja són les set?

—No, son dos quarts de dues.

—Abaix hi havia un hort, i un pou, i l’aigua era tan fresca...

—No com aquesta.

—M’estimes?

Boina

Ara que et veig els cabells, me'n recordo d'una boina que tenia. Quins desgraciats!

—Desgraciats?

—aquells desgraciats me la van prendre.
—i et vas comprar una altra...
—Nooo, aquella la volia...
—i, com era?
—quina cosa
—La boina, com era la boina...
—Ah, com casi totes, i els hi vaig dir que si tenien collons que es posessin allà...
—i qué van fer?
—En tens massa, de cabells, i molt negres!
—Negres. Com la boina?
—Em donaràs una poma oi?

Així com l'or sobre paper se posa
segons serà la bona o mala cisa,
tal semblant cas mon sentiment divisa
d'aquesta amor, segons en qui reposa.
Ausiàs March

Rutina

No és cap cosa en concret, l’estimació. Potser distàncies. Distàncies entre mig d’un punt i un altre. Espais en blanc, rutinaris. Cotidians. Per això estimar ens alimenta. Mentre la vida roda sobre terres variables, lleugeres, rústiques, fertils, verdes. Àrides, seques; l’estimació, constant, és l’eix que gira al centre de la roda. 
Rutina.



Punts

T’estimo fins a un punt, si, un punt de fuga,
un punt gens de precís,
el punt sobre la “i”
de inexperiència.

T’estimo fins al punt on tot s’acaba.
T’estimo fins al punt on tot comença.
T’estimo, a poc a poc, no pas en línia recta.

T’estimo, fins a un punt, si, suspensiu
i estimo els teus punts forts i els teus punts febles
i els punts de convergència
de les pors i l’empenta,
de les mans i l’esquena,
del desig i l’espera.

T’estimo,
no em cal un punt concret de referència.

[...]

Aigua tèbia


El carrer es nota fred i la plaça comença a agafar un to daurat, càlid, contrastant. Es fa de nit molt d’hora i em falta temps per deixar anar els records i gaudir de les llums i del rítmic soroll de tisores. Però l’aigua i els dits, i la tarda i la gent abrigada, i la peça de jazz que s’impregna per tota la planta. El daurat del carrer i el parell d’ulls de nen envoltats de bufandes. Sembla que tot fos ell o que el cel s’inventés un paisatge fortuït perquè jo recordés com uns dits i unes mans em parlaven rentant-me els cabells.

—Com sempre?
—Si, com sempre.

«Com que tinc tan poca sabiduria,
he triat seguir el gran camí del Tao
i no témer res excepte extraviar-me'n.

El gran camí és suau i senzill,
però hi ha gent a qui agrada d'apartar-se'n».

(TAO LIII)

«...i Déu va beneir el dia setè i el santificà...»

Res no ha canviat
i tot és diferent.

El parroquià m’hi acosta els tovallons

i el cor pateix,

però pateix content.

Potser tindrem un dia venturós.

Jo si de cas vindré amb pà i ensaïmades
i amb el café omplirem l’espai de mots.

Res no ha canviat
però és tot diferent...

Potser hem tingut un dia generós.

«[...] En la noche aromada de tu pelo
perdí mi corazón [...]

¡Oh brisa! Si por acaso vieras
mi corazón cautivo en sus cabellos
dile lo que ha de hacer
para seguir en ellos»

Hafiz

Flores

Cuando vuelvas conmigo
a la isla de Flores
hablaremos de libros
o de viejos amores.
Hablaremos de discos,
me hablarás de escritores
y seremos amigos
en la isla de Flores.

Que este muelle chiquito
nos aguarde hasta entonces,
que este lago, bendito
nuevos sueños desborde.
Que estos versos escritos
casi siendo de noche
me reúnan contigo
(nuevamente)
en la isla de Flores.

(2001)