viernes, 29 de junio de 2012
sábado, 12 de noviembre de 2011
jueves, 5 de mayo de 2011
viernes, 22 de abril de 2011
No, aquest escrit no va de Proust. Sempre m’han estat igual la seva beneïda magdalena i el seu passat. La meva Magdalena, si bé era un tros de pà, també tenia vida i, encara més, per a mi era la persona més increïble que mai hagués pogut conèixer. Jo la considerava màgica, no només per la seva capacitat de curar les meves ferides i de fer-me dormir, sino perquè quan em donava un got de suc per berenar, l’aigua de l’aixeta sortia del color del suc que li demanava i jo estava segura de que amb aquell got em bevia una mena de poció màgica que em donava poders. Amb els anys vaig entendre que abans de posar el got sota l’aixeta li havia ficat el sobre de “fresquitop” i per això l’aigua sortia tenyida, però aleshores allò ja no importava, jo continuava tenint poders i ella continuava sent màgica. Quan va marxar de casa em va trencar el cor. No pel fet de marxar, perquè jo des de petita ho sé, que tard o d’hora ens separem de les persones que estimem. La Magdalena em va trencar el cor perquè en marxar li va regalar a la meva germana una nina, i a mi una piloteta, d’aquelles de goma, saltarines… i va dir que era perquè jo mai no em deixava pentinar. Si, em va trencar el cor i vaig aprendre que les persones que estimem també ens trenquen el cor. I la vaig recordar i trobar a faltar cada dia, mentre m’entretenia fent saltar la piloteta transparent, i mentre imaginava mons màgics i vies làcties que emergien dels seus colors vius. El meu gust per l’art estic segura que em vé d’allò. Fa anys que no la veig, a la Magdalena, i avui especialment la trobo molt a faltar. Suposo que tothom ha tingut la seva Lady Laura, aquella persona que li ha ajudat a créixer, de vegades és la mare, l’àvia, una tieta, un germà. Per a mi havia estat la Magdalena i avui la trobo a faltar.
Potser m’haig de comprar una piloteta transparent de goma, saltarina, amb coloraines…
o potser m’haig de pentinar…

sábado, 13 de noviembre de 2010
domingo, 17 de octubre de 2010
miércoles, 15 de septiembre de 2010
«...Estem tan obsesionats per l'èxit, per la comoditat i pel reconeixement dels altres, que no se'ns educa el més mínim per a aquest altre esforç, tan inestimable com sa, que consisteix a aprendre a suportar els intents fallits, les frustracions, els fracassos que, malgrat tot, arriben fins i tot quan planifiquem els nostres esforços amb subtilesa i atenció.
Només si acceptem els propis límits i el pes del dolor inherent a la pròpia condició humana, podrem descobrir i transformar la desesperació i la culpa en serenitat i esperança. Elaborar psicològicament el fracàs és estimar-se i acceptar-se a si mateix sense restriccions: ombres i llums, dolçors i irritacions, arestes i suavitats, somriures i llàgrimes, èxits i fracassos».
martes, 24 de agosto de 2010
viernes, 6 de agosto de 2010
viernes, 30 de julio de 2010
miércoles, 28 de julio de 2010
Set Cabres
—Tu vius a casa teva?
—Si, a la carretera de Rellinars. Hi has estat?
—i tant! Desde casi els tres anys! Teniem cabres.
—Cabres?
—Si, set cabres. Jo anava a col.legi, com tothom, i en tornar havia d’anar a pasturar-les, però no m’agradava gens.
—No et feien cas?
—quin forat?
—Les cabres, que si et feien cas les cabres.
—Eren set.
—Set.
—Ja són les set?
—No, son dos quarts de dues.
—Abaix hi havia un hort, i un pou, i l’aigua era tan fresca...
—No com aquesta.
—M’estimes?
Boina
Ara que et veig els cabells, me'n recordo d'una boina que tenia. Quins desgraciats!
—
—aquells desgraciats me la van prendre.
—i et vas comprar una altra...
—Nooo, aquella la volia...
—i, com era?
—quina cosa
—La boina, com era la boina...
—Ah, com casi totes, i els hi vaig dir que si tenien collons que es posessin allà...
—i qué van fer?
—En tens massa, de cabells, i molt negres!
—Negres. Com la boina?
—Em donaràs una poma oi?
lunes, 5 de abril de 2010
segons serà la bona o mala cisa,
tal semblant cas mon sentiment divisa
d'aquesta amor, segons en qui reposa.
Ausiàs March
Rutina
No és cap cosa en concret, l’estimació. Potser distàncies. Distàncies entre mig d’un punt i un altre. Espais en blanc, rutinaris. Cotidians. Per això estimar ens alimenta. Mentre la vida roda sobre terres variables, lleugeres, rústiques, fertils, verdes. Àrides, seques; l’estimació, constant, és l’eix que gira al centre de la roda.
Rutina.
Punts
T’estimo fins a un punt, si, un punt de fuga,
un punt gens de precís,
el punt sobre la “i”
de inexperiència.
T’estimo fins al punt on tot s’acaba.
T’estimo fins al punt on tot comença.
T’estimo, a poc a poc, no pas en línia recta.
T’estimo, fins a un punt, si, suspensiu
i estimo els teus punts forts i els teus punts febles
i els punts de convergència
de les pors i l’empenta,
de les mans i l’esquena,
del desig i l’espera.
T’estimo,
no em cal un punt concret de referència.
[...]
jueves, 25 de febrero de 2010
El carrer es nota fred i la plaça comença a agafar un to daurat, càlid, contrastant. Es fa de nit molt d’hora i em falta temps per deixar anar els records i gaudir de les llums i del rítmic soroll de tisores. Però l’aigua i els dits, i la tarda i la gent abrigada, i la peça de jazz que s’impregna per tota la planta. El daurat del carrer i el parell d’ulls de nen envoltats de bufandes. Sembla que tot fos ell o que el cel s’inventés un paisatge fortuït perquè jo recordés com uns dits i unes mans em parlaven rentant-me els cabells.
—Com sempre?
—Si, com sempre.
domingo, 24 de enero de 2010
«Com que tinc tan poca sabiduria,
he triat seguir el gran camí del Tao
i no témer res excepte extraviar-me'n.
El gran camí és suau i senzill,
però hi ha gent a qui agrada d'apartar-se'n».
(TAO LIII)
miércoles, 13 de enero de 2010
«...i Déu va beneir el dia setè i el santificà...»
Res no ha canviat
i tot és diferent.
El parroquià m’hi acosta els tovallons
i el cor pateix,
però pateix content.
Potser tindrem un dia venturós.
Jo si de cas vindré amb pà i ensaïmades
i amb el café omplirem l’espai de mots.
Res no ha canviat
però és tot diferent...
Potser hem tingut un dia generós.
sábado, 9 de enero de 2010
lunes, 4 de enero de 2010
Flores
Cuando vuelvas conmigo
a la isla de Flores
hablaremos de libros
o de viejos amores.
Hablaremos de discos,
me hablarás de escritores
y seremos amigos
en la isla de Flores.
Que este muelle chiquito
nos aguarde hasta entonces,
que este lago, bendito
nuevos sueños desborde.
Que estos versos escritos
casi siendo de noche
me reúnan contigo
(nuevamente)
en la isla de Flores.
(2001)



