
cuando sus manos
rozan su pelo...
Set Cabres
—Tu vius a casa teva?
—Si, a la carretera de Rellinars. Hi has estat?
—i tant! Desde casi els tres anys! Teniem cabres.
—Cabres?
—Si, set cabres. Jo anava a col.legi, com tothom, i en tornar havia d’anar a pasturar-les, però no m’agradava gens.
—No et feien cas?
—quin forat?
—Les cabres, que si et feien cas les cabres.
—Eren set.
—Set.
—Ja són les set?
—No, son dos quarts de dues.
—Abaix hi havia un hort, i un pou, i l’aigua era tan fresca...
—No com aquesta.
—M’estimes?
Boina
Ara que et veig els cabells, me'n recordo d'una boina que tenia. Quins desgraciats!
—
—aquells desgraciats me la van prendre.
—i et vas comprar una altra...
—Nooo, aquella la volia...
—i, com era?
—quina cosa
—La boina, com era la boina...
—Ah, com casi totes, i els hi vaig dir que si tenien collons que es posessin allà...
—i qué van fer?
—En tens massa, de cabells, i molt negres!
—Negres. Com la boina?
—Em donaràs una poma oi?
«Com que tinc tan poca sabiduria,
he triat seguir el gran camí del Tao
i no témer res excepte extraviar-me'n.
El gran camí és suau i senzill,
però hi ha gent a qui agrada d'apartar-se'n».
(TAO LIII)
«...i Déu va beneir el dia setè i el santificà...»
Res no ha canviat
i tot és diferent.
El parroquià m’hi acosta els tovallons
i el cor pateix,
però pateix content.
Potser tindrem un dia venturós.
Jo si de cas vindré amb pà i ensaïmades
i amb el café omplirem l’espai de mots.
Res no ha canviat
però és tot diferent...
Potser hem tingut un dia generós.
Flores
Cuando vuelvas conmigo
a la isla de Flores
hablaremos de libros
o de viejos amores.
Hablaremos de discos,
me hablarás de escritores
y seremos amigos
en la isla de Flores.
Que este muelle chiquito
nos aguarde hasta entonces,
que este lago, bendito
nuevos sueños desborde.
Que estos versos escritos
casi siendo de noche
me reúnan contigo
(nuevamente)
en la isla de Flores.
(2001)
noviembre
«...There was something in the air that night
The stars were bright, Fernando...»
A las seis de una tarde de este noviembre nuevo
entre ocho mariposas jugando con mi pelo
me pregunto si es cierto que existo porque pienso.
Me pregunto si acaso lees mis pensamientos.
Si los buscas a veces en el mar o en un sueño.
En la calle, en el cielo, o en un libro, o un verso.
Porque allí es que te escucho, te percibo y te siento.
Porque allí es que te busco y es allí que te encuentro
cada tarde plateada de este noviembre pleno.
Las ocho mariposas me rodeaban el cuello,
y ahora se han escapado a pasear por el cielo
de las seis de otra tarde de este noviembre eterno.
(noviembre 2002)
Ni la eterna inconsciencia
ni la triste balada
que escapa discutiendo y no se entiende
con la pobre guitarra
ni las nubes que viajan
ni la noche nublada
ni el ayer ni poesias ni el mañana
ni los dos escalones que he subido
para alcanzar las tazas
del extra de cafe que me faltaba
ni el sueño que no tengo
ni las llaves de casa
ni el acorde que sobra
ni el jazmin ni las hojas ni las toallas
ni las luces insomnes ni insectos voladores
ni sus ansias
ni las comas ni tildes ni los puntos
ni los años ochenta ni piratas
nada
por mucho que lo intente o lo intentara
ni con todo el deseo ni con todas las ganas
puede explicar que pasa
[«llenguatge