« ... o potser no ... »

-->

(«...per a totes les coses hi ha un moment...»)

Potser em diràs que no,
que el temps no dona,
sense trencar-se, tant de si mateix

però et convido igual, a perdre coses,
i a deixar pel camí una part del pes.

També et convido a perdre la memòria,

el fil argumental, l’estona, el tren…

i despertar amb dies

«bonancibles»
tranquils, suaus, estiuencs.

Que és teòric tot, ja ho sé, i en realitzar-lo

sempre, tothom es perd.

No es fàcil. Tot i així, convidat quedes

a acaronar l’agost, o bé el que en queda,

a esperar la tardor amb mans fraternes

i amb cor càlid l’hivern.