domingo, 17 de octubre de 2010

Tiempo

No se conjuga amar
en subjuntivo
ni en pasado perfecto
ni en presente.
No hay para amar
futuro suficiente.
Amar es pues, amar.
Infinitivo.

miércoles, 15 de septiembre de 2010


«...Estem tan obsesionats per l'èxit, per la comoditat i pel reconeixement dels altres, que no se'ns educa el més mínim per a aquest altre esforç, tan inestimable com sa, que consisteix a aprendre a suportar els intents fallits, les frustracions, els fracassos que, malgrat tot, arriben fins i tot quan planifiquem els nostres esforços amb subtilesa i atenció.
Només si acceptem els propis límits i el pes del dolor inherent a la pròpia condició humana, podrem descobrir i transformar la desesperació i la culpa en serenitat i esperança. Elaborar psicològicament el fracàs és estimar-se i acceptar-se a si mateix sense restriccions: ombres i llums, dolçors i irritacions, arestes i suavitats, somriures i llàgrimes, èxits i fracassos».

Frances Torralba La força de la feblesa


martes, 24 de agosto de 2010

estimar

...em dius que m'estimes i jo mai no sé el que dir-te, només t'envejo de vegades. Però avui ho he entés. Estimar no es més que això. Estimar.

T'estimo.
Amb tot el cor,
i tot València.

viernes, 6 de agosto de 2010

Paisatges

Ell mira la manera de sortir.
Tu mires la finestra.
Jo et veig a tu.

viernes, 30 de julio de 2010

cercles

—Avui he pensat una cosa
—Digues
—He pensat que el començament i l’acabament, són la mateixa cosa.

miércoles, 28 de julio de 2010

Set Cabres


—Tu vius a casa teva?

—Si, a la carretera de Rellinars. Hi has estat?

—i tant! Desde casi els tres anys! Teniem cabres.

—Cabres?

—Si, set cabres. Jo anava a col.legi, com tothom, i en tornar havia d’anar a pasturar-les, però no m’agradava gens.

—No et feien cas?

—quin forat?

—Les cabres, que si et feien cas les cabres.

—Eren set.

—Set.

—Ja són les set?

—No, son dos quarts de dues.

—Abaix hi havia un hort, i un pou, i l’aigua era tan fresca...

—No com aquesta.

—M’estimes?

Boina


Ara que et veig els cabells, me'n recordo d'una boina que tenia. Quins desgraciats!

—Desgraciats?

—aquells desgraciats me la van prendre.
—i et vas comprar una altra...
—Nooo, aquella la volia...
—i, com era?
—quina cosa
—La boina, com era la boina...
—Ah, com casi totes, i els hi vaig dir que si tenien collons que es posessin allà...
—i qué van fer?
—En tens massa, de cabells, i molt negres!
—Negres. Com la boina?
—Em donaràs una poma oi?

lunes, 5 de abril de 2010

Així com l'or sobre paper se posa
segons serà la bona o mala cisa,
tal semblant cas mon sentiment divisa
d'aquesta amor, segons en qui reposa.
Ausiàs March





Rutina

No és cap cosa en concret, l’estimació. Potser distàncies. Distàncies entre mig d’un punt i un altre. Espais en blanc, rutinaris. Cotidians. Per això estimar ens alimenta. Mentre la vida roda sobre terres variables, lleugeres, rústiques, fertils, verdes. Àrides, seques; l’estimació, constant, és l’eix que gira al centre de la roda. 

Rutina.



Punts

T’estimo fins a un punt, si, un punt de fuga,
un punt gens de precís,
el punt sobre la “i”
de inexperiència.

T’estimo fins al punt on tot s’acaba.
T’estimo fins al punt on tot comença.
T’estimo, a poc a poc, no pas en línia recta.

T’estimo, fins a un punt, si, suspensiu
i estimo els teus punts forts i els teus punts febles
i els punts de convergència
de les pors i l’empenta,
de les mans i l’esquena,
del desig i l’espera.

T’estimo,
no em cal un punt concret de referència.

[...]

jueves, 25 de febrero de 2010

Aigua tèbia


El carrer es nota fred i la plaça comença a agafar un to daurat, càlid, contrastant. Es fa de nit molt d’hora i em falta temps per deixar anar els records i gaudir de les llums i del rítmic soroll de tisores. Però l’aigua i els dits, i la tarda i la gent abrigada, i la peça de jazz que s’impregna per tota la planta. El daurat del carrer i el parell d’ulls de nen envoltats de bufandes. Sembla que tot fos ell o que el cel s’inventés un paisatge fortuït perquè jo recordés com uns dits i unes mans em parlaven rentant-me els cabells.

—Com sempre?
—Si, com sempre.

domingo, 24 de enero de 2010

«Com que tinc tan poca sabiduria,
he triat seguir el gran camí del Tao
i no témer res excepte extraviar-me'n.

El gran camí és suau i senzill,
però hi ha gent a qui agrada d'apartar-se'n».

(TAO LIII)

miércoles, 13 de enero de 2010


«...i Déu va beneir el dia setè i el santificà...»


Res no ha canviat
i tot és diferent.

El parroquià m’hi acosta els tovallons

i el cor pateix,

però pateix content.

Potser tindrem un dia venturós.


Jo si de cas vindré amb pà i ensaïmades
i amb el café omplirem l’espai de mots.

Res no ha canviat
però és tot diferent...

Potser hem tingut un dia generós.





sábado, 9 de enero de 2010

«[...] En la noche aromada de tu pelo
perdí mi corazón [...]

¡Oh brisa! Si por acaso vieras
mi corazón cautivo en sus cabellos
dile lo que ha de hacer
para seguir en ellos»

Hafiz

lunes, 4 de enero de 2010

Flores

Cuando vuelvas conmigo
a la isla de Flores
hablaremos de libros
o de viejos amores.
Hablaremos de discos,
me hablarás de escritores
y seremos amigos
en la isla de Flores.

Que este muelle chiquito
nos aguarde hasta entonces,
que este lago, bendito
nuevos sueños desborde.
Que estos versos escritos
casi siendo de noche
me reúnan contigo
(nuevamente)
en la isla de Flores.


(2001)

sábado, 28 de noviembre de 2009




Ya no escucho los pasos en las piedras.

Ya no escucho los cánticos del viento,

ni el llanto de las aguas, ni a los cuervos.


Te escucho.

lunes, 23 de noviembre de 2009

noviembre

«...There was something in the air that night
The stars were bright, Fernando...»


A las seis de una tarde de este noviembre nuevo

entre ocho mariposas jugando con mi pelo

me pregunto si es cierto que existo porque pienso.


Me pregunto si acaso lees mis pensamientos.
Si los buscas a veces en el mar o en un sueño.

En la calle, en el cielo, o en un libro, o un verso.


Porque allí es que te escucho, te percibo y te siento.

Porque allí es que te busco y es allí que te encuentro

cada tarde plateada de este noviembre pleno.


Las ocho mariposas me rodeaban el cuello,
y ahora se han escapado a pasear por el cielo
de las seis de otra tarde de este noviembre eterno.


(noviembre 2002)

noviembre (ii)

No soy más yo cuando noviembre nace
soy figura de sombras
de paisajes de nubes espumosas,
de viejos mañanas
y nuevos ayeres,
de trova, de jazz,
y de atardeceres.

No soy yo
es noviembre que nace
y me cambia los ojos y la piel
y me rehace.

Si acaso vivo
siempre en noviembre muero.
De cada sueño
es hoy cuando despierto.
Desaparezco, vuelvo
y me convierto
en el mes de noviembre cuando nace.

(noviembre 2003)


jueves, 5 de noviembre de 2009

Ridvan

Para vaciar mi copa
para quemar mis velos
déjame ver Tu cara
déjame oír Tus versos
deja que al menos llegue
un paso cerca
del umbral de Tus misterios
para limpiar mi espejo
con la arena quemada
de mis pasos ardiendo.

Sueño con ver Tu rostro
sueño besar el suelo
que Tus pasos pisaron hace tiempo
cuando el cielo lució
dos destellos gemelos.

Floreció el Udumbara
se desveló el misterio
y el ladrón de la noche
arrebató el corazón
de los ojos despiertos.

Vivo para ese día
cuando mis pasos trémulos
se acerquen a la puerta
de Tu aposento.

Muero para ese día
vivo para ese encuentro.
Déjame no existir
más allá del jardín
de Tu recuerdo.

sábado, 31 de octubre de 2009

husos horarios

Se hace de noche pronto
mientras tiemblo
de frío -tal vez miedo- o desconcierto.

Me faltan horas claras
y me sobran en blanco, ajadas, muertas
dos hojas de cuaderno.
Donde ya no te escribo aquellas cartas,
donde ya no te pienso
ni recuerdo.
Donde el celeste inquieto de mis dedos
ya no sucumbe al claro de tu cuerpo.

Es que se ha hecho de noche
pronto y tiemblo
ya no de frío y miedo,
ya no de desconcierto.
Tiemblo para que en forma de hojas sueltas
caigan secos igual desde mis hombros
dichas y desconsuelos.
Ya volarán,
o crujirán bajo unos pies traviesos.
Ya esperarán.
Ya los recogerán los barrenderos.

domingo, 4 de octubre de 2009


-->
ciclo
Era clara la luna
y era la noche larga,
un mismo son rompiéndose a latidos
y la misma terraza. 

Cuántas preguntas, ¡cuántas!
(cuántas sin contestarlas)
bajo la misma luna
completa, consumada.

No nos sobraba espacio,
no nos faltaron ganas.
Eran mías tus dudas
y tuya mi esperanza.

Cuánto ímpetu secreto,
cuánta alegría, ¡cuánta!
Era la misma luna
y era la noche clara.

viernes, 18 de septiembre de 2009

rip

...dijo el borracho a al árbol:
¡cómo nos parecemos! tu comienzas por el suelo, y terminas por la copa... yo comienzo por la copa...

lunes, 14 de septiembre de 2009

«Em sembla recordar que era feliç.
Parlo d'uns temps senzills...»

(pere quart)

sábado, 12 de septiembre de 2009

tard

no puedo dormir
no quiero dormir
no sé dormir

contaré personas con prisa saltando semáforos en rojo

martes, 8 de septiembre de 2009

començaments

Nuevamente duermo con la ventana cerrada.

domingo, 6 de septiembre de 2009

(papers trobats ii)

casi otoño


No vi antes un otoño tan de cerca
y me ha sabido a espera,
a forja de metal, a golpe, a fuego,
y a paciencia.
A historia que se funde
para volverse arado de la tierra
o pieza de balcón de una ventana
que dé la bienvenida en la mañana
a las nuevas ideas.

Pero es que no es otoño
no aún
sólo se acerca,
sólo ves en el aire cual campanas de iglesia,
el vaivén de unas cuantas
hojas secas.

Sólo asoma el otoño,
casi llega.
La ciudad se ha vestido de fachadas discretas,
de ventanas con rejas,
de ventanas abiertas
y de puertas
para el salir y entrar de las ideas.

Dices que el alma queda
cuando el tiempo al pasar todo se lleva.
El alma,
estos días se encuentra desatenta.
Despistada.
Perdida.
Desabrigada.
A la espera de un ángel de la guardia.

Es que es el otoño un lienzo
pintado a medias
con colores azules y matices de espera,
extrañas mezclas.

Dorados,
ocres,
pasado.
Hojas amarillentas.

No,
Antes no vi un otoño tan de cerca
y me ha sabido a espera
a espalda, a frente, a jornal,
a faena,
a tierra preparada
para el brotar de nuevas primaveras.

Ahora el alma juega,
con una rosa, con hojas secas,
con las alas de un ángel guardián,
con su otoño pintado,
con papeles,
con letras.


septiembre 2004

martes, 1 de septiembre de 2009

gamma

«...el teu mar d'argent i d'alumini
ha mullat els meus ulls, i ha vessat gotes
sobre les teves linies, lletres, sorra
i t'ha deixat tacada la columna
amb vi i aigua de roses...»

martes, 25 de agosto de 2009

Ni la eterna inconsciencia
ni la triste balada
que escapa discutiendo y no se entiende
con la pobre guitarra
ni las nubes que viajan
ni la noche nublada

ni el ayer ni poesias ni el mañana
ni los dos escalones que he subido
para alcanzar las tazas

del extra de cafe que me faltaba
ni el sueño que no tengo
ni las llaves de casa
ni el acorde que sobra
ni el jazmin ni las hojas ni las toallas
ni las luces insomnes ni insectos voladores
ni sus ansias

ni las comas ni tildes ni los puntos

ni los años ochenta ni piratas

nada

por mucho que lo intente o lo intentara

ni con todo el deseo ni con todas las ganas
puede explicar que pasa


(ni hace falta)



[«llenguatge [s. XIV; de llengua] m 1 ANTROP SOC/LING Facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes auditius i vocals.»]

lunes, 24 de agosto de 2009

esmorzar

[v. esmorzar1]

m
1 Primer àpat o menjada que es fa amb anterioritat al dinar. Fer un bon esmorzar.









« ... o potser no ... »

-->

(«...per a totes les coses hi ha un moment...»)
Potser em diràs que no,
que el temps no dona,
sense trencar-se, tant de si mateix
però et convido igual, a perdre coses,
i a deixar pel camí una part del pes.

També et convido a perdre la memòria,
el fil argumental, l’estona, el tren…
i despertar amb dies
«bonancibles»
tranquils, suaus, estiuencs.


Que és teòric tot, ja ho sé, i en realitzar-lo
sempre, tothom es perd.
No es fàcil. Tot i així, convidat quedes
a acaronar l’agost, o bé el que en queda,
a esperar la tardor amb mans fraternes
i amb cor càlid l’hivern.

domingo, 9 de agosto de 2009

(papers trobats i)


Sonidos


Canta el gallo y despierto
aunque no haya dormido
salta el gato y me clava
sus maullidos…
baila el pino con ritmo
baila el viento con él
ladra el perro vecino
se oyen juegos de niños…

Si son voces que llaman,
si son sólo sonidos
dormitando la siesta
en el suelo conmigo,
no lo sé,
lo sabrá más el viento,
lo sabrán más los niños,
o el papel que se vuela cuando escribo.

Cuando duermas la siesta
ven conmigo a este sitio
con el perro y el gato,
con el gallo y el pino.

Ven, y afina la vista,
ven, y afina el oído,
que en sus voces y ritmos
nos dirán los sonidos
lo que entonces nosotros no dijimos.


(feb. 2006)