Crisis

A las ocho de ayer había un banco
y en el reloj, tres años.

Quedemos a las ocho en mi reloj
porque han robado el banco.

Mesita de Noche

Destino

Llévame a donde estés por el camino
que mañana escogiste.
Dime cómo llegaste,
dime si te esperé,
si a mitad del trayecto te cansé
o caminando sola, me perdiste.

Edad

Llega un tiempo en que a uno se le empiezan a correr los acentos.

camisas

Allí donde los ojos ven camisas
la mirada te busca
ve tus líneas, precisas.
Ve el llegar de tus pasos
ve tu figura, esbelta.

Allí donde los ojos ven camisas,
la mirada, inconforme,
ve respuestas.

Magdalena


No, aquest escrit no va de Proust. Sempre m’han estat igual la seva beneïda magdalena i el seu passat. La meva Magdalena, si bé era un tros de pà, també tenia vida i, encara més, per a mi era la persona més increïble que mai hagués pogut conèixer. Jo la considerava màgica, no només per la seva capacitat de curar les meves ferides i de fer-me dormir, sino perquè quan em donava un got de suc per berenar, l’aigua de l’aixeta sortia del color del suc que li demanava i jo estava segura de que amb aquell got em bevia una mena de poció màgica que em donava poders. Amb els anys vaig entendre que abans de posar el got sota l’aixeta li havia ficat el sobre de “fresquitop” i per això l’aigua sortia tenyida, però aleshores allò ja no importava, jo continuava tenint poders i ella continuava sent màgica. Quan va marxar de casa em va trencar el cor. No pel fet de marxar, perquè jo des de petita ho sé, que tard o d’hora ens separem de les persones que estimem. La Magdalena em va trencar el cor perquè en marxar li va regalar a la meva germana una nina, i a mi una piloteta, d’aquelles de goma, saltarines… i va dir que era perquè jo mai no em deixava pentinar. Si, em va trencar el cor i vaig aprendre que les persones que estimem també ens trenquen el cor. I la vaig recordar i trobar a faltar cada dia, mentre m’entretenia fent saltar la piloteta transparent, i mentre imaginava mons màgics i vies làcties que emergien dels seus colors vius. El meu gust per l’art estic segura que em vé d’allò. Fa anys que no la veig, a la Magdalena, i avui especialment la trobo molt a faltar. Suposo que tothom ha tingut la seva Lady Laura, aquella persona que li ha ajudat a créixer, de vegades és la mare, l’àvia, una tieta, un germà. Per a mi havia estat la Magdalena i avui la trobo a faltar.

Potser m’haig de comprar una piloteta transparent de goma, saltarina, amb coloraines…

o potser m’haig de pentinar…

...tiene el mundo en sus manos
cuando sus manos
rozan su pelo...

solaç

No em cal més finestra
que l’espai infinit
de les teves idees
i no em cal més paisatge
que la línia amb que l’ombra
i la llum et dibuixen
l’esquena.

Temps

No se conjuga amar
en subjuntivo
ni en pasado perfecto
ni en presente.
No hay para amar
futuro suficiente.
Amar es pues, amar.
Infinitivo.

«...Estem tan obsesionats per l'èxit, per la comoditat i pel reconeixement dels altres, que no se'ns educa el més mínim per a aquest altre esforç, tan inestimable com sa, que consisteix a aprendre a suportar els intents fallits, les frustracions, els fracassos que, malgrat tot, arriben fins i tot quan planifiquem els nostres esforços amb subtilesa i atenció.
Només si acceptem els propis límits i el pes del dolor inherent a la pròpia condició humana, podrem descobrir i transformar la desesperació i la culpa en serenitat i esperança. Elaborar psicològicament el fracàs és estimar-se i acceptar-se a si mateix sense restriccions: ombres i llums, dolçors i irritacions, arestes i suavitats, somriures i llàgrimes, èxits i fracassos».

Frances Torralba La força de la feblesa

estimar

...em dius que m'estimes i jo mai no sé el que dir-te, només t'envejo de vegades. Però avui ho he entés. Estimar no es més que això. Estimar.

T'estimo.
Amb tot el cor,
i tot València.

Paisatges

Ell mira la manera de sortir.
Tu mires la finestra.
Jo et veig a tu.

cercles

—Avui he pensat una cosa
—Digues
—He pensat que el començament i l’acabament, són la mateixa cosa.

Set Cabres

—Tu vius a casa teva?

—Si, a la carretera de Rellinars. Hi has estat?

—i tant! Desde casi els tres anys! Teniem cabres.

—Cabres?

—Si, set cabres. Jo anava a col.legi, com tothom, i en tornar havia d’anar a pasturar-les, però no m’agradava gens.

—No et feien cas?

—quin forat?

—Les cabres, que si et feien cas les cabres.

—Eren set.

—Set.

—Ja són les set?

—No, son dos quarts de dues.

—Abaix hi havia un hort, i un pou, i l’aigua era tan fresca...

—No com aquesta.

—M’estimes?

Boina

Ara que et veig els cabells, me'n recordo d'una boina que tenia. Quins desgraciats!

—Desgraciats?

—aquells desgraciats me la van prendre.
—i et vas comprar una altra...
—Nooo, aquella la volia...
—i, com era?
—quina cosa
—La boina, com era la boina...
—Ah, com casi totes, i els hi vaig dir que si tenien collons que es posessin allà...
—i qué van fer?
—En tens massa, de cabells, i molt negres!
—Negres. Com la boina?
—Em donaràs una poma oi?

Així com l'or sobre paper se posa
segons serà la bona o mala cisa,
tal semblant cas mon sentiment divisa
d'aquesta amor, segons en qui reposa.
Ausiàs March

Rutina

No és cap cosa en concret, l’estimació, potser distàncies, distàncies entre mig d’un punt i un altre. Espais en blanc, rutinaris. Cotidians. Per això estimar ens alimenta. Mentre la vida roda sobre terres variables, lleugeres, rústiques, fertils, verdes. Àrides, seques; l’estimació, constant, és l’eix que gira al centre de la roda. Rutina.



Punts

T’estimo fins a un punt, si, un punt de fuga,
un punt gens de precís,
el punt sobre la “i”
d’inexperiència.

T’estimo fins al punt on tot s’acaba.
T’estimo fins al punt on tot comença.
T’estimo, a poc a poc, no pas en línia recta.

T’estimo, fins a un punt, si, suspensiu
i estimo els teus punts forts i els teus punts febles
i els punts de convergència
de les pors i l’empenta,
de les mans i l’esquena,
del desig i l’espera.

T’estimo,
no em cal un punt concret de referència.

[...]

Aigua tèbia

—Bé?
—Si, bé.

L’aigua és, de fet, perfecta. Com me’n recordo dels seus dits tebis i llargs. Les mans suaus i artesanes. Expressives. Em deien tantes coses quan em rentaven els cabells. Quines tardes aquelles de novembre! Com li agradava veure fer-se de nit i inventar noms als colors amb que el cel es tenyia. Era seriós, formal, i el seu cor, un lloc tancat. Potser no pas amb clau, però tancat, i el meu, un cor juganer, es contentava passejant-se pels jardins exteriors i tampoc no pretenia ser-hi a dins. Era parc de paraules, però les seves mans ho deien tot.

El carrer es nota fred i la plaça comença a agafar un to daurat, càlid, contrastant. Es fa de nit molt d’hora i em falta temps per deixar anar els records i gaudir de les llums i del rítmic soroll de tisores. Però l’aigua i els dits, i la tarda i la gent abrigada, i la peça de jazz que s’impregna per tota la planta. El daurat del carrer i el parell d’ulls de nen envoltats de bufandes. Sembla que tot fos ell o que el cel s’inventés un paisatge fortuït perquè jo recordés com uns dits i unes mans em parlaven rentant-me els cabells.

—Com sempre?
—Si, com sempre.

«Com que tinc tan poca sabiduria,
he triat seguir el gran camí del Tao
i no témer res excepte extraviar-me'n.

El gran camí és suau i senzill,
però hi ha gent a qui agrada d'apartar-se'n».

(TAO LIII)

«...i Déu va beneir el dia setè i el santificà...»

Res no ha canviat
i tot és diferent.

El parroquià m’hi acosta els tovallons

i el cor pateix,

però pateix content.

Potser tindrem un dia venturós.

Jo si de cas vindré amb pà i ensaïmades
i amb el café omplirem l’espai de mots.

Res no ha canviat
però és tot diferent...

Potser hem tingut un dia generós.

«[...] En la noche aromada de tu pelo
perdí mi corazón [...]

¡Oh brisa! Si por acaso vieras
mi corazón cautivo en sus cabellos
dile lo que ha de hacer
para seguir en ellos»

Hafiz

Flores

Cuando vuelvas conmigo
a la isla de Flores
hablaremos de libros
o de viejos amores.
Hablaremos de discos,
me hablarás de escritores
y seremos amigos
en la isla de Flores.

Que este muelle chiquito
nos aguarde hasta entonces,
que este lago, bendito
nuevos sueños desborde.
Que estos versos escritos
casi siendo de noche
me reúnan contigo
(nuevamente)
en la isla de Flores.

(2001)

Ya no escucho los pasos en las piedras.
Ya no escucho los cánticos del viento,
ni el llanto de las aguas, ni a los cuervos.

Te escucho.

noviembre

«...There was something in the air that night
The stars were bright, Fernando...»

A las seis de una tarde de este noviembre nuevo

entre ocho mariposas jugando con mi pelo

me pregunto si es cierto que existo porque pienso.

Me pregunto si acaso lees mis pensamientos.
Si los buscas a veces en el mar o en un sueño.

En la calle, en el cielo, o en un libro, o un verso.

Porque allí es que te escucho, te percibo y te siento.

Porque allí es que te busco y es allí que te encuentro

cada tarde plateada de este noviembre pleno.

Las ocho mariposas me rodeaban el cuello,
y ahora se han escapado a pasear por el cielo
de las seis de otra tarde de este noviembre eterno.

(noviembre 2002)

noviembre (ii)

No soy más yo cuando noviembre nace
soy figura de sombras
de paisajes de nubes espumosas,
de viejos mañanas
y nuevos ayeres,
de trova, de jazz,
y de atardeceres.

No soy yo
es noviembre que nace
y me cambia los ojos y la piel
y me rehace.

Si acaso vivo
siempre en noviembre muero.
De cada sueño
es hoy cuando despierto.
Desaparezco, vuelvo
y me convierto
en el mes de noviembre cuando nace.

(noviembre 2003)

Ridvan

Para vaciar mi copa
para quemar mis velos
déjame ver Tu cara
déjame oír Tus versos
deja que al menos llegue
un paso cerca
del umbral de Tus misterios
para limpiar mi espejo
con la arena quemada
de mis pasos ardiendo.

Sueño con ver Tu rostro
sueño besar el suelo
que Tus pasos pisaron hace tiempo
cuando el cielo lució
dos destellos gemelos.

Floreció el Udumbara
se desveló el misterio
y el ladrón de la noche
arrebató el corazón
de los ojos despiertos.

Vivo para ese día
cuando mis pasos trémulos
se acerquen a la puerta
de Tu aposento.

Muero para ese día
vivo para ese encuentro.
Déjame no existir
más allá del jardín
de Tu recuerdo.

usos horarios

Se hace de noche pronto
mientras tiemblo
de frío -tal vez miedo- o desconcierto.

Me faltan horas claras
y me sobran en blanco, ajadas, muertas
dos hojas de cuaderno.
Donde ya no te escribo aquellas cartas,
donde ya no te pienso
ni recuerdo.
Donde el celeste inquieto de mis dedos
ya no sucumbe al claro de tu cuerpo.

Es que se ha hecho de noche
pronto y tiemblo
ya no de frío y miedo,
ya no de desconcierto.
Tiemblo para que en forma de hojas sueltas
caigan secos igual desde mis hombros
dichas y desconsuelos.
Ya volarán,
o crujirán bajo unos pies traviesos.
Ya esperarán.
Ya los recogerán los barrenderos.

colors

Si somiessis avui
somiaries en verd
i verd seria el temps
i verd el cel
i en verd, de bon matí potser er diria...
despierta! que te quiero. Verde, verde.

Ets tendre... si que n'ets!
i aquest és un amor també molt tendre
encara verd.
És cert, però, que verd és l'esperança
i encara es perd.

Però tu i jo
(tu i jo! no ho sents com sona?)
mai no la podem perdre.
No l'esperanca cega de l'amor
(bestieses!)
Vull dir que no hem de perdre
les ganes, l'esplendor, la fe, la força...
la certitud, els somnis,
les idees
que siguin sempre verdes,
fèrtils,
fresques...

Si avui somiessis tu
somiaries tot verd.

ciclo

Era clara la luna
y era la noche larga,

un mismo son tañendo de latidos

y la misma terraza.
Cuántas preguntas, ¡cuántas!

(cuántas sin contestarlas)

bajo la misma luna
completa, consumada.

No nos sobraba espacio,
no nos faltaron ganas.

Eran mías tus dudas
y tuya mi esperanza.

Cuánto ímpetu secreto,

cuánta alegría, ¡cuánta!

Era la misma luna

y era la noche clara.

«... Baby, I can't fight this feeling anymore...»