Aigua tèbia

—Bé?
—Si, bé.

L’aigua és, de fet, perfecta. Com me’n recordo dels seus dits tebis i llargs. Les mans suaus i artesanes. Expressives. Em deien tantes coses quan em rentaven els cabells. Quines tardes aquelles de novembre! Com li agradava veure fer-se de nit i inventar noms als colors amb que el cel es tenyia. Era seriós, formal, i el seu cor, un lloc tancat. Potser no pas amb clau, però tancat, i el meu, un cor juganer, es contentava passejant-se pels jardins exteriors i tampoc no pretenia ser-hi a dins. Era parc de paraules, però les seves mans ho deien tot.

El carrer es nota fred i la plaça comença a agafar un to daurat, càlid, contrastant. Es fa de nit molt d’hora i em falta temps per deixar anar els records i gaudir de les llums i del rítmic soroll de tisores. Però l’aigua i els dits, i la tarda i la gent abrigada, i la peça de jazz que s’impregna per tota la planta. El daurat del carrer i el parell d’ulls de nen envoltats de bufandes. Sembla que tot fos ell o que el cel s’inventés un paisatge fortuït perquè jo recordés com uns dits i unes mans em parlaven rentant-me els cabells.

—Com sempre?
—Si, com sempre.