Oblits I
No me’n queda cap, de prova
i ara em falta constatar.
Tornar a escriure
lletra a lletra,
amb tinta blava i violeta
de la que ara aquesta tarda
s’ha impregnat.
Em fabrica la inconsciencia
peça a peça,
components intercanviables
d’un passat.
Unes botes, un calaix
i enmig d’Atenas i Esparta
una carta,
sense enviar.
Quatre lletras espargides,
—no en vull gaire—
uns quants retalls,
o bé el dibuix d’una branca
on els meus records es tornin
a gronxar.
2 comentarios:
Sempre tendim a recordar aquells tendres anys que el propi esvalotament no ens deixava prou consciencia com per a ser partícips de la realitat. Jocs, enamoraments, gresca... gronxaven uns dies de gloria que el temps ha esculpit al marbre del passat. Esgarrapar un quants segons d'aquell ambient és sublim, més quan la comparació amb els moments actuals t'hi aboquen.
M'he transportat amb el teu poema i m'he vist en una foto que no sé si era ben bé la meva, doncs mai he tingut cap branca pel gronxador.
...crec que hi ha una part nostra que, encara que íntima, es també col·lectiva i per aixó ens veiem reflectits en somnis, paraules o idees que no són nostres, pero que en certa manera també ens pertanyen.
Publicar un comentario